Seguici Cerimonial de Valls

Seguici Cerimonial de Valls

El Seguici Cerimonial de Valls surt complet al carrer els dies 23 i 24 de juny per la Festa Major de Sant Joan Baptista i cada deu anys -els acabats en ú- a les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela.

El drac

La primera documentació que es troba d'aquesta figura del bestiari fantàstic, emblema dels poders de l'infern, data de 1764. La peça actual, bicèfala, és del 1985, i està confegida en cartró i fibra de vidre.

El ball de diables

Aquest entremès de la lluita del bé i del mal té els orígens a l'Edat Mitjana. Així, el personatge de Sant Miquel, que era l'etern lluitador contra els diables, és documentat des del 1400, mentre que el conjunt del ball es remunta si més no al 1803 amb motiu de les festes del tretzenari del Convent de Sant Francesc. Va ser recuperat el 1985.

L'ós

Les primeres referències documentals es troben el 1764. La recuperació d'aquesta peça és del 1999, i es féu amb cartró i fibra de vidre. És acompanyat per uns trabucaires amb armes d'avantcàrrega. És una figura zoomòrfica poc habitual a Catalunya.

El basilisc

42928280282 f91b9bdc38 o

Element pertanyent al bestiari fantàstic, en aquest cas de nova creació a la ciutat de Valls. S’ha incorporat al Seguici Cerimonial l’any 2018. La tradició li ha atribuït el poder de matar l’home amb la mirada, l'alè i els sons, i d’altres propietats com la capacitat d’assecar la vegetació amb el seu contacte i la de canviar la pell anualment com els rèptils. Se l'ha considerat el rei de les serps. El fa ballar la Colla La Pessigolla.

 

El ball de gitanes

Antigament es recorria a la contractació de balladors per als elements del Seguici, i precisament alguns eren d'ètnia gitana. Probablement d'aquí neix la denominació d'aquest ball documentat el 1894 per l'escriptor alcoverenc Cosme Vidal. Va ser recuperat el 1985.

Els nans

Existeix documentació que fixa l'existència dels nans des del 1854. Els actuals daten de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela del 1951. Si bé no tenen noms, han estat batejats segons l'ofici que representen.

Els gegantons

Es tracta de la parella de gegantons negres formada pel Lladrefaves i la Gegantona. El Lladrefaves és un gegantó de mig cos per sota del qual es veuen les cames del portador. La morfologia de mig cos és un dels indicadors que vincula la peça amb els gegantons més primitius que realitzaven funcions d'obrir pas a imatgeria més complexa i de majors dimensions tant gegants com bestiari. Segons la tradició oral, el bust del Lladrefaves és el que esculpí el 1764 el reconegut escultor barroc Lluís Bonifàs i Massó (Valls, 1730-1786) per unes rogatives documentades per demanar a la Mare de Déu del Lledó l'ajut de la pluja. Aquest gegantó és dels pocs supervivents amb la primitiva estructura dels gegants sense faldilles. Les proves tècniques i científiques realitzades l'any 2014 per l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació de Tarragona garanteixen que la figura es remunta almenys a l'any 1850. Fou construït en el bust amb cartró pedra sobre una base inferior de fusta i les seves mans són de fusta. El fet que el gegantó, de nom Lladrefaves, mantingui l'estructura de mig cos, amb les cames del portador ben visibles, és un dels trets patrimonials de major antiguitat en aquesta tipologia d'imatgeria popular, no sols a Catalunya sinó en el conjunt d'Europa. El gegantó Lladrefaves es casaria durant les Decennals del 1951 amb la gegantona negra.

Els gegants

El 1725 Valls va construir gegants. El 1764 serien renovats per l'escultor Lluís Bonifàs, i novament el 1883. Durant cinc dècades (entre el 1869 i el 1921) el gegant perdria la porra característica per substituir-la per una pipa. El 1947 es construirien els gegants actuals. El 2014 han estrenat nova indumentària realitzada pel figurinista Amadeu Ferré.

El bou

Element del bestiari vallenc documentat el 1764, que no dispara foc i que va ser recuperat la Festa Major del 2012 per part de l'Associació el Calçot-AAEET i el Casal Popular La Turba. En altres localitats havia estat vinculat a l'entremès de Betlem en què tenia un rol positiu, ja que segons la veu popular donava escalfor al nen Jesús.

El ball de vells

Documentat el 1635, era a càrrec del gremi dels sabaters local. Probablement és el ball parlat més característic del Camp de Tarragona que enfronta uns matrimonis desavinguts compostos per marits vells i garrepes, i unes joves esposes, representades per homes. També hi participen unes autoritats fingides (l'alcalde, el rector i el mosso d'esquadra) i els diables burlescos. Des de 2014 aquests dimonis llueixen indumentàries inspirades en les de l'antic ball de diables.

Ball dels cercolets

Ball de cercolets 3

La primera referència històrica a Valls la trobem el 1790, i el seu origen radica en les festes i cerimònies de les veremes. En la seva novel·la Vilaniu, l'insigne escriptor Narcís Oller ens descriu la la indumentària que portaven els balladors al segle XIX. Gràcies a l'historiador i folklorista vallenc Eusebi Ribas Vallespinosa, sabem que s'havia executat amb balladors vallencs per última vegada durant les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de 1881. També ens indica que era realitzat pel gremi de boters, tot fent i desfent la figura denominada la bota al ritme de la música i seguint una coreografia. El ball va ser recuperat durant la Festa Major de Sant Joan de 2017.

 

 

El ball de bastons

Es té constància de la seva participació des del 1712, quan va sortir en una processó de pregàries, i és un dels elements amb més continuïtat en la festa. El seu vestuari va quedar documentat fotogràficament en els anys 30 del segle XX per Pere Català Pic. Va ser recuperat el 1992.

El bou tradicional

A Valls el bou és documentat des de l'any 1764. En aquest cas el bou tradicional va ser recuperat durant la Festa Major de 2012 per part de la Unió Anelles de la Flama. Porta foc no pirotècnic els dies 23 i 24, i foc pirotècnic al correfoc del dia 25.

La mulassa

Un dels elements del bestiari popular vallenc més estimat per la ciutadania. Està documentat des del XVI, quan va assistir a la rebuda del rei Felip II a Barcelona. La peça va ser recuperada  l'any 1987.

El ball de la primera

La primera referència documental és de les Decennals del 1881. Esdevé l'única dansa exclusiva de la ciutat malgrat que també hi ha notícies antigues de l'existència d'un ball de la primera a Bràfim. La melodia tradicional fou arranjada durant el 1981 que també va ser l'any de la seva recuperació.

La moixiganga

La moixiganga representa diverses escenes de la Passió de Jesucrist i una de la dormició de la Mare de Déu. La documentació municipal permet documentar-la el 1790. Va ser recuperada el 1991, mentre que des del 2008 és representada a l'altar major de l'església de Sant Joan coincidint amb la festivitat de la Mare de Déu de la Candela, cada 2 de febrer.

El lleó

Peça del bestiari sense documentació històrica a Valls que es va incorporar al Seguici per les Festes Decennals de 2011. Tradicionalment se li ha assignat al simbolisme evangèlic de Sant Marc, tot i que en certes poblacions presenta vinculació al santoral local.

Els Xiquets de Valls

Amb més de dos segles d'història, ja que si més no són presents en la processó de la Mare de Déu de la Candela del 1801, els Xiquets de Valls formen part del teixit humà, social, cultural i fins i tot econòmic de la ciutat. Tenen el seu precedent en el ball de valencians, documentat a la mateixa ciutat de Valls amb colla pròpia des de 1712. Actualment existeixen la Colla Vella dels Xiquets de Valls i la Colla Joves Xiquets de Valls.

L'àliga

És un element associat tant a la dimensió religiosa pel fet de ser emblema de l'evangelista Sant Joan com a la cívica en ser patrimoni exclusiu de les localitats que gaudien privilegis reials, per la qual cosa és una peça coronada. A Valls era l'única figura que se li permetia ballar a l'interior de l'església, fet que manté dins l'arxiprestal de Sant Joan a Completes el 23 de juny. La primera referència documental data del 1700. Va ser destruïda a la Guerra Civil del 1936, recuperada el 1961 i regalada a Salvador Dalí, novament cisellada el 1971 i finalment canviada el 1991. Manté el tret distintiu de portar un colom blanc viu al bec.